Hola a tothom.
Avui us explicaré un dels
millors viatges que he fet, i va ser amb els meus amics, vam anar a
París.
Ho vam passar de bé, i com
vam riure tots, la veritat que mai m’oblidaré d’aquell viatge.
Al primer dia varem anar a
visitar la famosa Torre Eiffel. Jo mai havia estat a França i era el
meu primer viatge sense pares i sense professors. No hi havien regles
ni normes, tota França per gaudir sense límits (els límits els
posàvem nosaltres).
Jo sabia que la Torre
Eiffel era gran, però, a mesura que anàvem apropant-nos, cada
vegada es feia més immensa i jo cada vagada em quedava mes impactat.
Quan estàvem quasi sota les quatre potes de la torre, vaig mirar cap
amunt i em vaig tenir que aturar de la impressió que em va donar les
grans dimensions de la torre vista des de sota.
Era immensa...Vaig mirar
cap endavant i vam veure molta cua per pujar al ascensor i vam
decidir pujar-hi caminant. Recordo que en cada pota hi havien dos
ascensors. Uns vermells i uns altres grocs. Les cues eren llargues i
a mi la multitud em feia passar ànsia.
Una vegada, quan vam
començar a pujar, vam escollir pujar per una de les potes de la
dreta. De tant en tam veiem com pujaven els ascensors plens de
persones. Cada vegada, el vent, bufava més fort, i el paisatge més
bonic, ens creuàvem també amb persones que baixaven. Arribava un
moment en que les potes s’unien i les escales començaven a ser mes
estretes.
Les vistes cada cop eren
més impressionants, jo em quedava embovat mirant el paisatge. Ens
vam aturar un moment més o menys a la meitat del recorregut per
descansar i fer fotos, i quan ja vam descansar prou vam continuar.
Quan vam arribar quasi
amunt del tot, recordo que hi havia com un museu amb un restaurant,
si no recordo malament on podies veure les constel·lacions de les
estrelles i també explicava la historia de quan es va començar a
construir la torre, vam començar a xafardejar-ho tot, i quan ens vam
cansar vam decidir acabar d’una vegada la nostra visita i arribar
amunt del tot.
Després dunes hores vam
arribar amunt de tot i vam gaudir molt de les fabuloses vistes de
París.
Tota la ciutat
enlluernada... era preciosa i enorme, el vent era molt fort allà
dalt i si et deixaves anar l’aire t’empenyia i t’arrossegava
uns metres. Però no passeu ànsia, tot estava protegit per una
barana metàl·lica que arriben fins al sostre. I al baixar vam
decidir fer-ho caminant també.
Baixar va ser molt més
ràpid però també més avorrit, i vam tornar al nostre apartament
caminant ja que el teníem a prop. Jo només pensava en com ens ho
havíem passat de bé i tot el que havíem viscut, i quan em vaig
girar per acomiadar-me de la Torre Eiffel, vaig veure com era encesa,
tota il·luminada, era preciosa.
Anècdota:
