La Torre Eiffel

Hola a tothom.

Avui us explicaré un dels millors viatges que he fet, i va ser amb els meus amics, vam anar a París.

Ho vam passar de bé, i com vam riure tots, la veritat que mai m’oblidaré d’aquell viatge.

Al primer dia varem anar a visitar la famosa Torre Eiffel. Jo mai havia estat a França i era el meu primer viatge sense pares i sense professors. No hi havien regles ni normes, tota França per gaudir sense límits (els límits els posàvem nosaltres).

Jo sabia que la Torre Eiffel era gran, però, a mesura que anàvem apropant-nos, cada vegada es feia més immensa i jo cada vagada em quedava mes impactat. Quan estàvem quasi sota les quatre potes de la torre, vaig mirar cap amunt i em vaig tenir que aturar de la impressió que em va donar les grans dimensions de la torre vista des de sota.

Era immensa...Vaig mirar cap endavant i vam veure molta cua per pujar al ascensor i vam decidir pujar-hi caminant. Recordo que en cada pota hi havien dos ascensors. Uns vermells i uns altres grocs. Les cues eren llargues i a mi la multitud em feia passar ànsia.

Una vegada, quan vam començar a pujar, vam escollir pujar per una de les potes de la dreta. De tant en tam veiem com pujaven els ascensors plens de persones. Cada vegada, el vent, bufava més fort, i el paisatge més bonic, ens creuàvem també amb persones que baixaven. Arribava un moment en que les potes s’unien i les escales començaven a ser mes estretes.

Les vistes cada cop eren més impressionants, jo em quedava embovat mirant el paisatge. Ens vam aturar un moment més o menys a la meitat del recorregut per descansar i fer fotos, i quan ja vam descansar prou vam continuar.

Quan vam arribar quasi amunt del tot, recordo que hi havia com un museu amb un restaurant, si no recordo malament on podies veure les constel·lacions de les estrelles i també explicava la historia de quan es va començar a construir la torre, vam començar a xafardejar-ho tot, i quan ens vam cansar vam decidir acabar d’una vegada la nostra visita i arribar amunt del tot.

Després dunes hores vam arribar amunt de tot i vam gaudir molt de les fabuloses vistes de París.

Tota la ciutat enlluernada... era preciosa i enorme, el vent era molt fort allà dalt i si et deixaves anar l’aire t’empenyia i t’arrossegava uns metres. Però no passeu ànsia, tot estava protegit per una barana metàl·lica que arriben fins al sostre. I al baixar vam decidir fer-ho caminant també.

Baixar va ser molt més ràpid però també més avorrit, i vam tornar al nostre apartament caminant ja que el teníem a prop. Jo només pensava en com ens ho havíem passat de bé i tot el que havíem viscut, i quan em vaig girar per acomiadar-me de la Torre Eiffel, vaig veure com era encesa, tota il·luminada, era preciosa.

Anècdota:

https://soundcloud.com/user-85602840/anecdota-de-la-torre-eiffel